En primer lloc vull dir que a casa... de llibres en tinc per tot arreu, i , sí, és cert, hi ha llibres que de tant en tant esdevenen de capçalera, són aquells que llegeixo pels racons on es respira tranquil·litat. Perquè al llit llegeixo, sí, però m'adormo de seguida ...entre les paraules. Al llit acostumo a llegir: sobretot novel·la, i la novel·la no es queda mai fixa en un lloc, va amb mi, poesia també, i rarament teatre. En canvi si estic en procés d'assaig d'una obra, estudio una estona al llit, per a dormir-me amb ella, i així treballo una mica mentre dormo. Devoro la novel·la que està ben escrita i documentada, fa poc vaig acabar: Salto mortal de Kenzaburo Oé, La noche del oráculo del Paul Auster i Àngels i dimonis de D. Brown. Esplèndides totes cada una en el seu gènere i estil. En tinc començades vàries i depèn del moment, de com estic, d'on la llegiré: a casa, en el transport públic, en un viatge,... n'agafo una o una altra: El hombre duplicado i Ensayo sobre la locura de José Saramago, La concesión del teléfono d'Andrea Camilleri i L'exposició de Claudio Magrís (que és com ell diu una obra de teatre o un llibret d'òpera). En quant a biografies estic acabant la del Peter Brook Fills del temps. Si començo una novel·la i no m'agrada a la tercera part la deixo, i espero un temps per tornar-la a agafar, penso que potser no és el moment... o no ho serà mai. Quan llegeixo una obra de teatre, si realment m'agrada i m'enganxa, no la deixo fins que l'acabo. Després la tornaré a llegir amb tranquil·litat per analitzar-la i valorar-la: * Em va passar fa poc amb una obra de teatre que havia escrit una amiga; la Marilia El menú del dia. La vaig començar a llegir en una petita butaca que hi ha a l'habitació, vaig continuar al llit i em vaig aixecar llegint per acabar-la, ja era força tard. Hi ha els llibres de consulta, de treball, que de vegades tinc la necessitat tant pel plaer com per la feina de rellegir-los, com per exemple els de Harold Bloom. Quan acabo un bon llibre, sigui del gènere que sigui, penso... quin plaer la lectura que et fa viure, gaudir, viatjar, conèixer... tantes i tantes coses!

Article publicat a la revista Entreacte número 122 editada pr l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

ls meus primers passos lectors van ser guiats per la mà de la mare que em lliurà una col·lecció de 100 llibrets originals de Josep M. Folch i Torres que havia adquirit, gairebé clandestinament, durant la postguerra. Editats com a Col·lecció Patufet, eren exemplars amb poques pàgines, cadascun de color diferent, on l'autor explicava, a l'estil de les seves Pàgines viscudes, històries senzilles i de gent senzilla impregnades, sovint, d'un to trist i melodramàtic. Vist amb distància, traspuaven un excés de moralina però, a mi, em servien com estímul per intentar entendre la gent i, a la vegada, m'incitaven a conrear el meu esperit tafaner envers la vida dels altres. Folch i Torres fou un dels escriptors més influents en la meva infantesa/adolescència, fins el punt que el nom d'un dels personatges de Les aventures extraordinàries d'en Massagran (el meu primer llibre de capçalera durant força anys), Kamandules, el vaig adoptar com a nom de guerra en el club especialista en resoldre misteris (d'allò més curiosos i, gairebé sempre, imaginaris) que vam crear a imitació d'uns altres ídols literaris de l'època: Els cinc, sorgits de la imaginació d'Enid Blyton. La barreja entre aquesta autora anglesa i el narrador català van alimentar els meus somnis de criatura i em van anar creant, sense ni adonar-me'n, l'hàbit —jo en diria dèria— de la lectura. Aquesta dèria/desfici no m'ha abandonat mai, si bé passo temporades amb més dedicació que no pas d'altres i que, sorprenentment, no coincideixen amb les més vagaroses que és quan sembla que la lectura és una bona companya d'espera. Encara que moltes vegades esdevé una utopia, prefereixo llegir a plena llum del dia, vora una finestra, o si fa bo, a l'aire lliure en algun racó d'un parc. Llegeixo molt teatre i no només per qüestions de feina. Gaudeixo llegint-ne. De totes les èpoques. Noms com Wilde, Pinter o Koltés són autors a qui recorro força. Dramaturgs contemporanis com ara Franz-Xaver Kroetz o bé autors joves com Toni Martín amb Hamlet Circus, una interessant variació (encara inèdita) del mite shakespearià, són els meus actuals desficis. Ara bé, hi ha dos noms que mai m'abandonen ni els abandono: Necessito revisitar sovint García Lorca i Txèkhov per alimentar-me de la intensitat i complexitat dels seus personatges. Sense deixar el teatre, però des d'un vessant més teòric, tinc com a guies, fins i tot espirituals, a David Mamet amb el seu Veritat o mentida, a Jaume Melendres amb La direcció dels actors, i a Rosa-Victòria Gras amb L'actor i la dicció, un llibre altament recomanat per als que fem de la parla la nostra eina de comunicació. En narrativa, acabo de començar Deseo d'Elfriede Jelinek, Premi Nobel 2004, que promet provocació atractiva amb un llenguatge cru i clar. De la mateixa manera que Hombres de lluvia de Maruja Torres m'ha deixat un bon regust reflexiu. Sempre he de tenir ben a prop un llibre de Miquel Martí i Pol. No rebuscaré adjectius en el meu lèxic per qualificar l'obra del poeta de Roda. Jo que he tingut la sort i el plaer de conèixer-lo i tractar-lo personalment, em quedo amb la tenacitat i la senzillesa d'aquest home de qui deien tant els seus ulls com les seves paraules. Com veieu, els meus hàbits lectors són tan eclèctics que s'estavellen davant qualsevol intent d'anàlisi. Però si vull ser sincer, m'entusiasma aquesta diversitat. Em sento orgullós d'haver seguit la màxima d'aquell savi (de qui no recordo ni el nom) que deia: “Llegiu! Llegiu el que sigui, però llegiu!”

Estrany és el dia que em poso en el llit i m'adormo com si res. Més aviat sóc dels que donen tombs i tombs fins que no troben la postura adequada. I això em passa des de petit. Tot és gitar-me i començar a barrinar, i en tots aquests anys no he trobat millor remei per conciliar el son, que la lectura. No em trauré mai del cap la veu, en aquell moment, poc melosa de ma mare dient-me ja ben entrada la nit:  “David, fes el favor d'apagar el llum!”

La lectura nocturna em fa que entri suaument en aquell estat mig real, mig de ficció, mesclant el que acabo de llegir amb el que el meu poc-conscient em proposa, de vegades una reflexió de la història que acabo de llegir, o d'altres, el continuar la trama de la història estructurant-la segons la meua imaginació, o el meu estat d'ànim. També és l'estat d'ànim i les responsabilitats de l'endemà els que em dicten  les lectures. Per exemple, quan estic immers en una aventura teatral m'és molt difícil concentrar-me en una lectura densa o transcendental que no estigui relacionada amb el muntatge. Aleshores recorro a diverses opcions o bé llegeixo algun llibre que em pugui aportar alguna llum al procés de creació o m'aplico en estudiar el text fins que deixo descansar la bombeta de seixanta vats i a la persona que tinc al costat, repassant els meus diàlegs fins que l'endemà em llevo sense recordar-me'n a quina rèplica Morfeu se me'n va endur. Una altra opció a la que des que era un catxapet acudeixo, sigui perquè el meu, cada vegada més alterat cervell em demana que no el faci treballar gaire, o perquè quan me gito veig que la son no em permetrà llegir més que unes poques línies d'un llibre, són els còmics, una vella afecció que m'ha aportat tantes satisfaccions com la lectura d'una novel·la, un estudi o el que sigui.

Com podeu veure mai he estat home d'un sol llibre i és en tirar-me el llençol per sobre quan decideixo quina lectura serà la més adequada per aquell moment, disposant gairebé sempre de quatre o cinc autors per escollir.

I què estic llegint ara? Doncs bé, després d'haver acabat un parell de llibres pendents durant aquest estiu, he fet neteja de la tauleta de nit i de la prestatgeria del costat i n'he seleccionat els següents. Primer, un recull d'històries de la Ribera d'Ebre escrits pel meu amic asconer Andreu Carranza. Aquest autor m'agrada especialment perquè escriu tal com parlem per aquelles terres i els seus personatges i històries em fan recordar vides o anècdotes que he viscut o que he sentit explicar. Ja l'any passat vaig llegir un dels seus millors treballs, L'anjub, un llibre d'aventures d'una gran qualitat dramàtica i literària; i ara estic disfrutant d'aquest recull que es diu Riu avall. Un altre llibre que vaig començar abans que arribés l'estiu i que ara he reprès és La Barcelona rebelde un llibre escrit per diferents autors, que parla de la Barcelona llibertària des dels seus inicis, mitjans del segle XIX fins als nostres dies, i que intenta fer justícia a la gent que durant tots aquests anys han procurat que Barcelona fos una ciutat modèlica, gestionada i organitzada pels seus ciutadans, i segons les seves necessitats. Un llibre que recomano que llegeixi el senyor Clos. També estic gaudint molt amb un llibre que em van regalar, Cuentos egipcios, que recull alguns dels contes més antics del món, procedents d'autèntics papirs transcrits per l'egiptòleg W. M. Flinders Petrie. Preciosos. Ja fa temps que poc a poc vaig fent camí per El meu segle de la mà de Günter Grass, un llibre molt amè en el que pots fer parada i fonda tot el temps que vulguis i reprendre'l quan et vingui de gust, perquè cada un dels capítols respon a un any del segle passat i entre ells no mantenen cap relació. Sempre a mà tinc les meves col·leccions de còmics, començant pels clàssics Thor i Spiderman, que ja fa més de dos anys que els han reeditat des de l'inici de les seves aventures. Especial interès tinc per dibuixants als que admiro i dels que estic enganxat comprant-me quasi tot el que surt d'ells al mercat com són Marini o Miller, o la saga de El lobo solitario i su cachorro, una veritable obra d'art dels japonesos Kazuo Koike i Goseki Kojima. I mai acabo d'arraconar els meus entranyables Nazario, Hugo Pratt o Max entre d'altres, dels que no em puc desprendre i de tant en tant em torno a submergir en els seus particulars móns. Tampoc cal que m'alci del llit, i només estirant una mica més el braç puc retrobar-me amb Lorca, Neruda, Gabriel Ferrater, Xavier Amorós, Pessoa o Brecht. D'altra banda, per qüestions de feina, ara mateix estic llegint contes infantils que fan que somiï en raboses astutes, ratolins intrèpids o en nens que passen mil aventures protegits per un final feliç.

Només em falta per tenir plena d'opcions la meua tauleta de nit una bona novel·la o un assaig, estic aubert a totes les propostes, o sigui que si coneixeu alguna cosa que valgui la pena, si us plau no deixeu de dir-m'ho. Això sí, penseu que sigui quin sigui el llibre que em recomaneu serà un llibre que de ben segur em farà somiar.

Bona nit a tothom.

Article publicat a la Revista Entreacte 119 (novembre 2004) editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

mailto:bustia@aadpc.com

http://www.aadpc.com

No tinc ni capçalera ni tauleta de nit... així que els llibres s'apilonen —pobrets!— en la gran superfície de terra que cobreix el meu dormitori. Dels cent noranta llibres que emmoqueten la meva habitació (deu per any), els de primària, ESO i batxillerat estan acumulats a la cantonada més inhòspita; els de filosofia i filologia àrab són més afortunats i es troben més a l'abast; i finalment, els que podria anomenar els llibres de capçalera estan repartits, una part sobre el llit (i de pas em fan de manta en les nits d'hivern!), una altra, minoritària, a la motxilla, i la resta repartida en les tauletes de nit dels meus amics (els he donat en adopció degut a la meva deixadesa...).

Entre els meus preferits (que han causat ferida irreparable) es troba, inevitablement, l'Odissea d'Homer, on la bella princesa feàcia encara plora l'absència d'Ulisses, i Del amor y otros demonios de Gabriel García Márquez, de la que recordo una primera i precoç lectura (als 11 anys) força colpejadora que em va obrir les portes a la resta de les seves obres. Inevitablement, en la meva recerca literària ensopego, tard o d'hora, amb El malestar en la cultura i Tòtem i tabú de Sigmund Freud, que no m'han deixat ni l'ego, ni el super-jo ni el conscient ni l'inconscient indiferents.

En poesia: Pablo Neruda (Veinte poemas de amor y una canción desesperada) i Joan Brossa que ha estat per a mi un avi no biològic de la meva infantesa personal, literària i escènica.

A Eduardo Mendoza me'l trobo amb freqüència a les estrenes i ens saludem, però mai he gosat confessar-li —com un personatge femení de Henry James— la meva admiració per la seva obra (des de El misterio de la cripta embrujada, passant per l'aterratge de Gurb a les Rambles de Barcelona, fins a La aventura del tocador de señoras o El último trayecto de Horacio Dos).

Aquest estiu, degut a la calor i a les poques ganes de cobrir-me amb mantes de paper, l'únic llibre que he deixat que s'instal·lés sobre el meu llit (i que m'ha perseguit fins que he devorat en cinc dies les seves 653 pàgines) ha estat Memorias de una geisha d'Artur Golden, acompanyat d'un parell de novel·les de Paulo Coelho.

Finalment, per fer més amena la meva lectura, no puc evitar trobar sobre el coixí algun petit llibre de proverbis (algun dels quals, confesso, furtivament capturat) que em proporciona petites càpsules de seny i filosofia de vida.

Ah! I no em puc permetre lliurar aquest escrit a Entreacte sense esmentar alguns textos de i sobre teatre! Per no estendre'm massa mencionaré tan sols els sis mesos dedicats al treball de recerca de batxillerat titulat Filosofia i teatre: de l'episteme a l'especulum que em va permetre consultar tots els clàssics i alguns contemporanis com Camus, Sartre, Antonin Artaud o Peter Brook.

Tot i així, constato que no sóc una lectora com cal de llibres de teatre, però si una espectadora compulsiva de tot allò que es cou dins dels escenaris. Així doncs, us animo a què omplim els escenaris del so i la intenció de les “divines paraules” de la literatura dramàtica!

Article de la revista Entreacte 118 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya.

Setembre, matinada d'un dia qualsevol, tot girant-me sobre el llit observo els llibres amuntegats sobre una mena de tauleta de nit, els de dalt de tot de la pila són de jardineria, em giro cap a l'altre costat, res, a sobre del llit només m'hi acompanya el text de Shakespeare en versió castellana que estic estudiant.

Des que vaig marxar de casa, després de mesos fora, des de l'estada a Anglaterra (on m'hi va acompanyar aquest cop també un autor anglès, George Orwell), que tinc aquesta pila de papers per classificar, i és el lloc on, amb els llibres pendents de lectura també hi barrejo, cartes, factures, revistes, etc.

Aquesta podria ser una mirada ràpida al voltant de la meva (que per cert... no tinc) capçalera. No crec que sigui de massa interès parlar dels altres objectes que hi ha al costat del meu llit, ja que són coses de les més comunes, començant per un despertador. Feta una ràpida inspecció entre la pila, hi trobo entre altres els següents llibres, que no són precisament els que podria anomenar de capçalera:

Como quieras, cuando quieras, donde quieras. En la cocina de Sergi Arola amb text de David Trueba i fotografies d'Albert Bertran, una atractiva manera d'explicar també les fantàstiques receptes del cuiner.

Sexe savi d'Antoni Bolinches o Com mantenir l'interès sexual en la parella estable, per quan arribi el moment.

I també Seda, d'Alessandro Baricco, aquest ja el puc traslladar.

Són aquests, —els de jardineria també—, alguns dels llibres que em serveixen per desengreixar-me dels moments i estones de lectura teatral, i sobretot, dels d'estudi teatral, tot i que... diria que... potser al marge de la poesia, i diria més encara... d'alguns poetes, no crec tenir “llibres fidels de capçalera”, però això no treu que existeixin els meus amors literaris amb alguns autors i escriptors predilectes, però d'això, millor que en parlem un altre dia.

Article de la revista Entreacte número 17 del mes de setembre de 2004, editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

Malgrat que la meva tauleta de nit és més aviat petita, —per això és tauleta—, hi tinc una pila de llibres amuntegats, anàrquicament, però  així i tot, mai cauen a terra.

El primer que em ve al cap, és la Bíblia de William Shakespeare, sonets inclosos. En Marcos Ordóñez afirma rotundament que “Shakespeare és Déu!” i hi estic d'acord. Si esteu tristos, llegiu-ne les comèdies, i si esteu contents, els drames i les tragèdies, sempre que vulgueu.

Hi ha la poesia de Joan Oliver (Pere Quart). Era de Sabadell, com jo mateix, i tirava sempre pel dret: “...temps era temps hi hagué una vaca cega, jo sóc la vaca de la mala llet!”,  FANTÀSTIC!

També hi ha un opuscle de poesia popular andalusa, tota la vida l'he vist per casa i no sé d'on ha sortit, amb uns versos aparentment senzills però que t'arriben; per exemple, per explicar-te que un cavall corre molt et diu: “...galopa como los celos!”,

això és PRECIÓS, home!

I l'Enric Casassas, que juga amb el so de les paraules:

“Diu que diu que diu, que diu,

digui digui, digui digui,

és que no sé com s'escriu,

com collons vol que s'escrigui!”

INSUPERABLE! I molts llibres de teatre i d'autors de teatre i obres de teatre, al cap i a la fi, algú va dir que el teatre era la mentida menys falsa...

Article de la revista Entreacte número 16 (juliol-agost de 2004), editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

Per ser honest amb la meva consciència, he de reconèixer que no he estat, ni sóc, un lector com cal, segurament perquè de jove ja no era un bon estudiant, per això vaig plegar veles aviat a les aules. El fet de sentir-me obligat a estudiar era una qüestió que em rebel·lava, però afortunadament, la passió per la lectura va venir pel seu comte.

Diríem que els primers culpables van ser els germans Grimm amb el seu nan belluguet en RaspustinsKin que amb cinc anys que jo tenia vaig representar a l'esplai del meu poble, a Badalona. I avançant en el tema, recordo que gràcies a la disciplina, la meva professora de castellà em va fer conèixer peces inoblidables com La Celestina, La casa de Bernarda Alba, Divinas palabras i un llarg nom de meravelles des de Lorca i  Rojas, a Valle-Inclán que més tard vaig interpretar a l'escenari, Martes de Carnaval i Las galas del difunto d'aquest gran autor totalment avançat al seu temps.

Però si hi ha un llibre que va ser culpable de l'interès final cap a la lectura, és un que no el podem definir com a literari ja que es tracta d'una llarga entrevista que li feien a un director teatral, el títol era Fent camí i l'autora, vagament li recordo el nom, però sí que recordo que era francesa, i el que no oblidaré mai és el seu protagonista, indubtablement una peça clau en la meva vocació teatral, Lluís Pasqual.

De teatre, el que vulgueu i més, el més directe —i com no— Shakespeare, que fos ell o no, ni ho sabrem mai ni m'importa, només vull els seus versos, i destaco el meu personatge fetitxe que quan maduri espero, i desitjo, sigui meu!, he he! Ricard III, el Duc de Gloucester, més, el Cyrano d'Edmond Rostand, les peces de Beckett, Brecht, oh Brecht!, La bona persona de Sezuan és la meva preferida, i finalment, per posar fi a una llista interminable de textos teatrals, destaco a Lorca, i ho destaco tot, suposo que d'aquesta predilecció una mica de culpa la té el meu pare, un ferm enamorat de la seva obra.

De més adolescent va entrar la poesia, Machado, Hernández, Gil de Biedma i la narrativa, que la tinc més abandonada, però amb moments feliços com va ser llegir El amor en los tiempos del cólera de García Márquez, El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wilde o L'estranger de Camus...

Tot acabant un parell d'apunts: el dia de Sant Jordi de l'any passat un jove gran amic meu em va proposar dins una llibreria que busquéssim un llibre per regalar-nos en aquell moment, jo li vaig oferir El profeta de Gibrán Jalil Gibrán, és d'aquells manuals que acostumen a estimular el teu estat d'ànim personal i que en el seu dia a mi també em van regalar, ell em va regalar Leviatán de Paul Auster, llibre encara dins d'una llarga llista pendent, mal fet, molt.

El fet d'escriure aquest text i repassar tots aquests títols m'ha fet tornar a mirar una petita prestatgeria de casa amb llibres apilonats i vells, llibres que en el seu dia em van acompanyar gratament. M'ha agradat tornar a recordar les seves històries, és un bon senyal, oi? He, he, bona lectura!

En una època en què el recorregut entre el cap i el coixí desemboca en el primer son, el profund...

El meu record dels llibres que m'han tocat, va molt lligada als estius, on l'espai de lectura es pot perllongar amb tranquil·litat, on l'estat de concentració, per l'aïllament i la desconnexió amb el rellotge, em permet deixar-me emportar per l'atmosfera del llibre escollit i seguir-lo amb fruïció des del començament al final.

En aquestes èpoques m'he atrevit amb el Quixot, Guerra i pau, La Regenta, Jane Eyre, Lejos del mundanal ruido, La muntanya màgica... He gaudit de la riquesa de llenguatge, amb les exuberants històries d'Isabel Allende...

Quan tinc mala consciència repasso Stanislavski, Maria Ósipovna, Shakespare, Grotowski, Rosa Victòria Gras, Salvador Oliva...

M'encanten les biografies: Anthony Hopkins, Lotte Lenya, Maria Casares, Michael Caine, Marcelo Mastroianni, Adolfo Marsillach, Núria Espert, Dirk Bogarde, Grouxo Marx, John Gielgud...

La poesia la cultivo quan treballo els recitals, que intento sovintejar.

Els llibres que més gastats tinc per haver-los llegit més d'una vegada, i deixar-los als amics són: L'amant de Lady Chaterley, del qual em va impressionar el coneixement profund que l'autor té de la sexualitat femenina, i com exposa el teixit d'emocions i contradiccions al voltant de la passió amorosa. Solitud, de Víctor Català, que em va transportar a través d'un medi rural feréstec, molt ben descrit, dins la vida de la protagonista, plena de complexitat emotiva. El retrat de Dorian Gray, d'Oscar Wilde, genial. El manantial, d'Ayn Rand, que va donar peu a una pel·lícula protagonitzada per un dels meus ídols cinematogràfics, en Gary Cooper, en el paper de l'arquitecte...

Ah!! El plaer de la lectura.

Marissa Josa, maig de 2004

A la meva modesta biblioteca hi habiten dos mil cinc-cents amics de paper. Em resulta difícil haver de dir quin d'ells m'ha aconsellat millor. Viuen amb mi (em manlleven un bon tros d'espai) i els conservo (miro de fer-ho en les millors condicions) perquè els estimo, perquè tots i cadascun m'han aportat alguna cosa. En la pràctica d'aquest amor que els tinc m'ha ajudat força, darrerament, La pasión por los libros. Una aproximación a la bibliofília, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto, manual i anecdotari alhora, que recomano vivament a tot aquell que senti que els llibres són alguna cosa més que plecs de paper relligats.

Jo vaig començar a llegir mercès a les valuosíssimes lectures escolars obligatòries, perquè, de petit, a casa meva els llibres eren objectes molt rars: la nostra més que precària economia familiar mai no em va donar accés a les col·leccions de Los Cinco, Dragones y Mazmorras o Elije tu propia aventura que jo contemplava embadalit a les cases dels meus companys de classe. “¿Me prestas uno?” “Es que me los estoy leyendo yo.” “¿¡Todos a la vez!?” “Sí, es que me aburro mu-cho. Como soy hijo único...” “Un hijoputa es lo que tú eres.” Aquesta primerenca frustració causada per la meva pobresa i la insolidaritat dels meus menuts amics va tenir una doble conseqüència que m'ha enriquit enormement com a persona: d'una banda, vaig mimar de seguida amb autèntica devoció cada exemplar que queia a les meves mans, i d'una altra, em vaig lliurar, amb només quinze anys, a la lectura compulsiva de les obres de Marx i Engels. La meva referència aleshores fou Temática del Marxismo, una antologia de textos dels forjadors i els constructors del comunisme ordenats per matèries i en quatre volums. No cal que us digui que les meves conclusions van ser que cal no confondre Marx amb els marxistes, tal i com avui ja ningú no confon Crist amb els cristians.

Parlant de Crist, recordo que quan treballava de monjo al Carrer del Terror del Parc d'Atraccions de Montjuïc, imbuït pel personatge que interpretava, vaig decidir emprendre la titànica feina de llegir-me la Bíblia entre passi i passi. Me la vaig acabar! Poca feina, direu. En efecte: el Parc d'Atraccions de Montjuïc, com deveu saber, va acabar tancant de fàstic. L'experiència catàrtica la vaig tenir poc després, l'estiu del 96, revivint els passatges evangèlics a Terra Santa mateix, on se'm va endur de gira el Doctor Ricard Salvat, autor, per cert, entre d'altres milions de línies, de la frapant novel·la de joventut Animals destructors de lleis.

Uns anys abans, i a