A partir d'aquest número de gener de 2009 l'Entreacte passarà a ser d'edició trimestral. Aquesta decisió forma part de la nova política de comunicació de l'AADPC amb els seus afiliats. Les noves tecnologies ofereixen un món de possibilitats que cal aprofitar; de manera que dins del web de l'AADPC hi haurà un diari digital que renovarà constantment la informació i l'arxivarà perquè tota l'activitat que promou la nostra associació quedi documentada i pugui ser consultada pràcticament a l'instant de produir-se. De tots els factors que s'han tingut en compte, aquest ha estat el principal: una revista mensual com ho era fins ara l'Entreacte no pot cobrir l'actualitat, i l'actualitat és vital per a una associació com la nostra que hauria de debatre i informar amb molta més assiduïtat la problemàtica del dia a dia. Però a més la política d'austeritat que les institucions i l'administració han endegat per fer front a la crisi obliga a les associacions que depenem en gran mesura dels ajuts institucionals a replantejaments que permetin una optimització de recursos i abaratiment de costos. La substitució de la comunicació en paper per la via on-line, doncs, no és exclusivament una qüestió econòmica sinó sobretot per aprofitar la xarxa per incentivar la interacció entre els afiliats i els òrgans de direcció de l'AADPC. A més del diari digital s'enviarà mensualment a tots els afiliats un butlletí sindical; el butlletí servirà per assegurar-ne la informació i el contacte amb un resum dels esdeveniments més importants apareguts al ciberdiari; i per fi l'edició trimestral de l'Entreacte cobrirà els aspectes pedagògics i d'opinió que tenia la revista actual. L'edició de textos dramàtics desapareix i això és degut, aquest cop al cent per cent, a raons econòmiques. Fa temps que el patrocini de la SGAE estava congelat de manera que l'edició de textos augmentava els seus costos molt per damunt de les prestacions econòmiques que per aquest concepte rebíem.

La intenció, en definitiva, és una comunicació més fluïda, ràpida i eficaç sense deixar perdre el component romàntic del suport paper, simplement espaiant-lo en el temps. ❚

Article editorial publicat a la revista Entreacte 165 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

Aquest any 2009 hi hauran eleccions al nostre Sindicat per escollir Junta Executiva i Consell de Direcció. Recordem la importància d'aquest fet que es repeteix cada quatre anys per renovar els òrgans de direcció de l'AADPC. El 15 juny 09 és el dia que l'actual Consell ha aprovat com a Jornada Electoral.

Tot i que està en marxa una actualització dels nostres estatuts per fer-los més àgils, el nostre sistema electoral preveu:

S'escollirà a la Junta Executiva entre totes les llistes tancades que optin a ser elegida, mitjançant votació de tots els afiliats. Aquestes llistes tancades han d'especificar les persones que es presenten per cada càrrec i han d'acompanyar un programa de govern per escrit, amb un màxim de cinquanta línies de seixanta espais.

Per a l'elecció del Consell de Direcció, els socis presenten la seva candidatura a títol personal i poden adjuntar els seus objectius en un escrit d'un màxim de deu línies de seixanta espais. Es constitueix el Consell amb les persones més votades.

Tot i que a l'Assemblea a celebrar dins del primer quadrimestre de l'any, per aprovar la gestió de la Junta i del Consell sortints, amb la presentació de la memòria d'activitats, l'estat de comptes i el pressupost 09, podem avançar que deixem un Sindicat sanejat i amb bones eines per poder treballar. Un equip consolidat d'administració, d'assessorament i de serveis. Però el nostre Sindicat ha d'entrar, per força, en una etapa més professional amb la retribució d'alguns dels seus càrrecs polítics més imprescindibles.Sempre d'acord amb les nostres possibilitats econòmiques, és un pas endavant que ens cal fer, doncs no podem continuar amb voluntarismes, amb dedicacions de tres o quatre hores diàries, o jornades senceres, gestionant i negociant tots els aspectes del Sindicat, donant la cara i barallant-nos de manera altruista i amb retribució zero. És ineficaç, és absurd, ens fa perdre batalles.Deixarem solucionat aquest tema per la nova legislatura perquè creiem que la pròpia eficàcia del Sindicat i de les gestions ha d'entrar en aquesta etapa de dedicació i de garanties.

Un altre aspecte que assumim per deixar com a llegat als futurs òrgans de govern, és que l'afiliat pugui conèixer, amb temps real, totes les gestions que es fan, millorant els serveis de comunicació de la nostra organització.Hem treballat molt i en molts fronts, i ens ha fallat la comunicació. La percepció de que “potser no es fa tot el que caldria” és, en bona part, perquè el nostre sistema de contacte amb l'afiliat no és l'idoni. Aquesta mateixa mancança recau sobre el com rebre els vostres suggeriments o queixes, mes enllà de les assemblees.

Les properes assemblees seran, un cop més, la decisió de tots els afiliats sobre un grapat de temes transcendents per a la pròpia AADPC i per a la professió.

Animem a la preparació de les llistes tancades i de les candidatures personals que el 15 de juny vulguin optar a treballar durant una nova legislatura per les solucions sindicals, laborals, de millores de prestacions... d'un sector, els equips artístics, que viuen hores complicades... difícils, en molts fronts. ❚

Article editorial publicat a la revista Entreacte 164 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

«Da mihi factum, dabo tibi ius: Dona'm els fets i et donaré el Dret.» Justament aquest és l'objectiu de celebrar les jornades sobre l'estat de la professió: donar a conèixer els fets perquè puguem exigir els nostres drets. Han passat deu anys des de les anteriors jornades, més de trenta des d'aquell estiu que la gent de teatre va reivindicar a l'escenari del Grec el dret a la feina i a la cultura a l'abast dels ciutadans: «O tempora o mores! Oh, aquells temps, aquells costums.» És hora de tornar a refl exionar. En aquesta ocasió, a més, ampliem el debat al terreny de l'audiovisual i del doblatge.

«Nosce te ipsum. Coneix-te a tu mateix.» D'acord, però ens calen dades, qui ens les pot proporcionar? L'Administració? Sí però no, i és que l'Institut Nacional d'Estadística aplica al món laboral un sistema que actua com una mena de zoom graduable per dígits; la màxima afi nació que es pot obtenir a l'entitat estatal s'atura al quart dígit. Als seus efectes, el coŀlectiu d'artistes forma part d'un concepte molt més ampli i generalista. Amb un cinquè dígit la nostra professió quedaria destriada de la resta i podríem conèixer del cert el cens d'artistes, el nombre d'aturats, la distribució per gèneres, etc. però no és així; compartim les dades amb altres coŀlectius professionals que poc o res tenen a veure amb la nostra activitat. Paradoxes del sistema: el nostre ofi ci gaudeix d'un important ressò mediàtic però esdevé un misteri a l'hora de posar-li xifres i gràfi cs; no és estrany que la situació dels professionals quedi enterrada entre les glamuroses portades de les revistes i les dades d'assistència de públic als teatres. I és que «non sempre ea sunt quae videntur: No sempre les coses són com es veuen.»

Això no ens intimida, «labor omnia vincit: el treball sempre venç.» Per omplir el buit d'informació l'AADPC ha realitzat una enquesta a dos-cents cinquanta afi liats que ve a ser un 10 % del cens de professionals estimat per la nostra associació; les preguntes cobrien aspectes de la vida laboral, projectes i expectatives, grau de compliment i frustració, solucions i propostes alternatives. S'han creuat el propi llistat d'afi liats de l'AADPC amb el de la societat de gestió AISGE per confegir un cens prou complert de la gent que es guanya la vida dalt d'un escenari, en una plaça pública, en un parc temàtic, en un plató de cinema, en un de televisió o en un estudi de doblatge. Per tant, es poden obtenir dades fiables, només cal arremangar-se i posar-s'hi, o dit en llatí «age quod ages: estigues pel que fas.»

«Ars longa, vita brevis: L'art necessita temps, la vida és breu.» També conjuntament amb AISGE i els seus serveis assistencials hem analitzat els problemes al fi nal de la vida laboral, derivats d'un model d'indefensió jurídica i precarietat laboral. Aquesta informació és absolutament necessària per poder planificar el futur i corregir la difícil situació econòmica en què es troben molts dels nostres veterans.

«Artifex sum: humani nihil a me alienum puto. Sóc artista: res humà m'és aliè.» (Parafrasejant l'«Homo sum: humani nihil a me alienum puto» de Terenci) En moltíssimes ocasions el coŀlectiu d'artistes s'ha implicat en les mobilitzacions ciutadanes, fins al punt d'esdevenir la capçalera visible de les reivindicacions. En canvi a l'hora d'exigir els seus drets és molt més tímid; l'artista desconfi a de la solidaritat dels seus coŀlegues, se sent en l'obligació de ser individualista, en part per preservar la seva personalitat artística i en part, i sobre tot, per poder competir en una professió amb escasses oportunitats a l'abast de molt pocs, de manera que sovint oblida que «pacta sunt servanda: els pactes són per acomplir-los» i prefereix treballar en condicions irregulars abans que perdre la feina a mans d'un company menys escrupolós. Les jornades seran efectives si creen un sentiment corporatiu «possunt quia posse videntur: poden perquè creuen poder», així, en plural, que fa família, grup o tribu. El 24 de novembre és la cita, els treballs i conclusions seran publicats oportunament. Si és veritat que «finis coronat opus: la fi corona l'esforç realitzat» llavors mereixem que les jornades siguin un èxit i que tothom en tregui profit. «Amen.» ❚

Article editorial publicat a la revista Entreacte 163 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

El titular d'aquesta editorial no és el resultat d'un partit de futbol amistós entre funcionaris de l'INAEM i funcionaris del govern autonòmic valencià. És la valoració que les dues administracions han atorgat a la celebració de les Jornades semestrals de l'OSAAEE: 15 punts sobre vint, l'estatal, i 0 punts sobre vint, l'autonòmica. Resultat: l'INAEM no subvencionarà les Jornades d'OSAAEE (no confongueu amb les Jornades de l'AADPC que sí que se celebraran i que tindran la cloenda el 24 de novembre a la Bonnemaison de Barcelona). La subvenció d'aquests mena d'esdeveniments està sotmesa a la valoració d'una part per l'administració estatal i d'altra part per l'administració autonòmica on té la seu social l'associació que la demana; la mínima puntuació per atorgar la subvenció és de vint-i-un punts i cada administració en pot donar com a màxim vint. L'OSAAEE (per qui no ho sàpiga, la Confederació estatal de sindicats de la qual forma part l'AADPC) té actualment la seva seu social a València i per tant li pertoca a la Generalitat valenciana la corresponsabilitat de la valoració. Crida l'atenció que l'organisme estatal li hagi atorgat una puntuació prou alta, és a dir considera força interessant la celebració de les Jornades, i és flagrant el boicot de l'administració autonòmica. Ni tan sols si l'INAEM li hagués concedit la màxima puntuació, les Jornades haurien rebut la subvenció que l'OSAAEE demanava. I bé, quin poder té l'OSAAEE que tan espanta a la generalitat valenciana? És l'acció personal d'un funcionari o és una decisió política assumida pel govern valencià? Podria ser una o les dues coses alhora. El Partit Popular sent una antipatia crònica pel col·lectiu teatral i cinematogràfic i no desaprofiten l'ocasió de carregar contra els membres que s'han destacat, per obra de la seva popularitat mediàtica, en les campanyes contra la guerra i altres pífies que va perpetrar el govern de José María Aznar. Són els mateixos artistes que omplen de glamur les campanyes del partit socialista i que els populars miren de compensar amb els seus propis artistes. Però més enllà del fet que ells també tinguin actors i actrius a disposició de les seves campanyes i manifestacions, el col·lectiu sencer està sota sospita de ser progre, roig i pervers. Si a sobre s'ha sindicalizat i pretén celebrar un congrés és evident que no els costarà cap remordiment impedir-ho si està en les seves mans fer-ho. Valoració: 0 sobre vint. Però podria ser també que fos l'acció individual i descontrolada d'un funcionari. Algú que per alguna raó té una parcel·la de poder, potser en el mateix departament de cultura, i l'executa impunement. Bé, en aquest cas no és del tot necessari que el funcionari ostenti el càrrec en una administració del Partit Popular, podria passar en qualsevol altra administració i amb qualsevol persona adscrita o no a qualsevol altre partit. Sense que s'arribi a extrems tan descarats com l'acció que li adjudiquem a l'hipotètic funcionari valencià, alguns funcionaris del nostre país demostren una absoluta manca de connexió amb els artistes. I això pot passar des de la persona que està darrera d'una taquilla, fins a càrrecs molt més importants amb capacitat de decisió més lesiva. I la gent de teatre es preguntarà: “com és possible conèixer-nos i no estimar-nos?” La resposta: a les Jornades. ❚

Article editorial publicat a la revista Entreacte 162 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

El passat dia 4 de setembre, al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya es duia a terme la presentació de la temporada 2008-2009 per als mitjans de comunicació. Distribuïts en diverses taules, membres dels equips, representants de cadascuna de les produccions esperaven torn perquè un d'ells expliqués els detalls més interessants del seu projecte. Directors i directores, actors i actrius, autors, i autores coreògrafs, escenògrafs, artistes que ompliran els tres escenaris: la Sala Gran, la Sala Petita, la Sala Tallers, amb les autores dels T-6 de la sala Beckett, El Teatre de Ponent i la Sala Muntaner i, la novetat d'aquesta temporada, els artistes de circ que actuaran als Jardins del TNC. Les seves taules flanquejaven la taula principal ocupada pels polítics, i alts càrrecs del teatre i al davant asseguts en fileres de cadires hi havia un nombrós grup de periodistes i càmares de tots els canals de televisió. El director del TNC, Sergi Belbel va exercir de mestre de cerimònies amb un to còmplice i amè. El primer discurs va ser el del conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras que no podia cloure la celebració, com és preceptiu en aquesta mena d'actes, perquè tenia altres compromisos. El conseller en persona va excusar-se per aquest motiu i va lamentar no poder donar resposta a les possibles preguntes que provoqués la seva intervenció, i de seguida davant d'artistes, periodistes i personalitats assistents va fer el seu diagnòstic sobre la situació del teatre a les portes de la nova temporada. Va esmentar la crisi econòmica, evidentment —quin polític se'n lliura?— i va assegurar que malgrat tot el recolzament del govern al sector teatral continua ferm per la defensa de la Cultura i també per la repercussió favorable que el teatre té en l'economia nacional inclòs el sector turístic. Una bona part del seu discurs el va dirigir contra aquells que posen en dubte la bona salut del teatre català, acusant-los de complaure's en el derrotisme. “La crítica és necessària —va venir a dir, però no podem viure immersos en la crítica constant.” Sembla ser que aquestes persones són víctimes d'un miratge que distorsiona la seva pròpia existència i les fa infelices sense cap motiu, esborronades, aclaparades per llegendes negres, que parlen d'artistes aturats, de treball precari o de condicions econòmiques de pura i dura resistència. El miratge contrasta també amb les dades que les empreses de teatre faciliten sobre la temporada passada: el teatre va bé, la taquilla aguanta i registra èxits notables. En canvi el miratge mostra un conveni col·lectiu de teatre que no s'acaba de resoldre per diferències econòmiques. La nostra denúncia dels problemes ha anat sempre acompanyada de l'oferiment de trobar solucions plegats, si les dades confirmen que el teatre viu un bon moment és hora de compartir-ho. Fins ara ens han dit allò de “no es pot matar tot el que és gras”, nosaltres responem que la felicitat no s'estableix per decret. La condició dels artistes ha de millorar i per això cal que l'administració s'hi impliqui i impliqui els altres factors, ella és qui té l'autoritat per fer-ho. Acabat el discurs de l'excel·lentíssim Conseller, els espectacles es van començar a dibuixar amb paraules dels propis artistes i tots els presents reien amb els acudits dels oradors. La gent de teatre sap vendre els seus projectes. Sembla que es prepara una bona temporada. Al final de l'acte no hi va haver preguntes. ❚

Article editorial publicat a la revista Entreacte 161 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

“...com a entitat pública que som, no ens sentim representats per ADETCA ni estem d'acord amb les seves decisions...” (Àlex Rigola, director del Teatre Lliure en la carta adreçada a Daniel Martínez president d'ADETCA.) Font: www.teatral.net (22/05/08)

La decisió del Teatre Lliure de desvincular-se de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA) i les posteriors declaracions del seu director han provocat una immediata resposta de l'economista Xavier Marcé a la columna El Prisma del diari El Mundo (12/06/08). El senyor Marcé comença advertint que el teatre català “...mai no ha estat una bassa d'oli...” i atribueix “...la relativa normalitat...” de la situació actual a “...la perseverança, la complicitat i el sentit corporatiu... [...] ...Els pactes i consensos entre els representants empresarials, els artistes i els polítics...” —continua el senyor Marcé, “...han permès construir un espai teatral on tenen cabuda un amplíssim registre d'expressions escèniques de tot tipus i un no gens menyspreable nivell de qualitat...” Admet tot seguit que “...aquests tipus de pactes obvia algunes preguntes incòmodes que si tinguessin resposta amenaçarien el consens inicial...” Immediatament i a tall d'exemple en deixa anar unes quantes que posen a la picota el teatre públic i l'administració per assegurar després que “...amb independència d'aquestes i altres preguntes, el teatre català funciona raonablement bé...” i acusa la direcció del Teatre Lliure de trencar “...aquests equilibris sense altre argument que la seva singularitat pública...” El capítol de les afirmacions és encara més àcid que el de les preguntes, —diu: “...El teatre públic català... [...] ...és un eufemisme que justifica la posició d'uns artistes que són empresaris d'ells mateixos...”, li nega cap aportació al teatre europeu perquè les seves produccions “...no són emblemàtiques, no inauguren festivals, no marquen la pauta de la creativitat internacional, ni aporten noms indiscutibles a l'escena universal...” I acaba advertint a l'Àlex Rigola que “...el horno no está para bollos...”

El senyor Marcé és el Vicepresident i Director d'expansió comercial del grup FOCUS, anteriorment ja havia estat Director d'Estratègia de la mateixa empresa, però la seva carrera dins el sector es va iniciar a l'administració pública on alternativament ha ostentat càrrecs importants —Director de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC), per exemple. Aquest continu transvasament professional de l'àmbit públic a l'empresa privada, i viceversa, li ha permès, sens dubte, una fonamentada opinió sobre el teatre, de manera que compartim algunes de les preguntes i afirmacions que conté l'article, però no entenem quina és la finalitat de l'enrenou si al capdavall considera que malgrat tot el teatre funciona “...raonablement bé...” En aquest cas sembla que el principal motiu de preocupació i la raó de la sobtada presa de consciència del senyor Marcé és que el Lliure deixa ADETCA . Vés per on, nosaltres no hi trobem res d'iŀlegítim en aquest fet; és molt saludable que un teatre públic tingui els seus propis interessos, els seus propis criteris i que actuï amb responsabilitat pròpia, separat dels interessos, criteris i responsabilitats de les empreses privades. En canvi ens malfiem de la bassa d'oli en què es pretén convertir el teatre català a costa, això sí, de sacrificar el debat i les solucions, als silencis còmplices i a la convivència obligada de les empreses públiques i privades.

Que ningú no es mogui!... quan tot es mou

Perquè el consell de les Arts i de la Cultura esdevingui una nova etapa en la política cultural, abans haurem de reflexionar plegats sobre el que s'ha fet fins ara; les preguntes incòmodes que llença el senyor Marcé, si es responen amb honestedat, no tindran ocasió d'empitjorar “...la relativa normalitat...” Les Jornades sobre l'estat de la professió que l'AADPC prepara per a la propera tardor busquen justament això, fer possible la convivència en les condicions que li són imprescindibles: la transparència de la gestió, la independència dels creadors, la igualtat d'oportunitats, el compromís amb la nostra cultura, i la dignitat dels artistes. ❚

Article editorial publicat a la revista Entreacte 160 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

«El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, a través de la Direcció General de Cooperació Cultural, destinarà enguany més de 5,5 milions d'euros a promoure la contractació d'espectacles en els municipis catalans mitjançant dues estratègies: la convocatòria de línies d'ajut i l'organització de gires i circuits d'arts escèniques, música i arts visuals.»

«En primer lloc, la Direcció General de Cooperació Cultural convoca pel 2008 cinc línies de suport a activitats artístiques professionals promogudes pels ajuntaments catalans en matèria de música, arts escèniques i visuals i captació de nous públics, per un import total de 3.450.000 euros. D'altra banda, també coopera amb l'administració local per tal de garantir l'accés a la cultura en tot el territori mitjançant l'organització de gires d'espectacles, concerts i exposicions d'arts visuals contemporànies per a Catalunya, als quals té previst dedicar enguany més de 2 milions d'euros.» (Font: www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament) (Dimarts, 20 de maig de 2008)

Per descomptat que rebem aquestes mesures amb optimisme i esperança. No volem oblidar però, que una de les preocupacions que sovint inquirim a les diferents plataformes de participació existents consisteix en tenir previsió de l'existència al territori català d'un circuit que ajudi a circular els espectacles que es creen, i pensem especialment en aquells futuribles espectacles que han de sortir de les “fàbriques de creació”, un altre dels projectes que l'Administració pública s'ha compromès a endegar darrerament.

I és que aquestes mesures han de servir per fer possible que els espectacles tinguin vida a Barcelona i a tot el territori. També cal considerar un factor que pot matisar i no positivament les mesures anunciades de les que parlem, per diverses raons, ja siguin per una pretesa optimització de recursos, o per la progressiva tendència a interessar a un públic considerat poc motivat, o per qualsevol altre raó, i possiblement per això les programacions de bona part dels teatres municipals es limiten a les produccions de caire més comercial.

El que al capdavall demanem és coherència i coordinació en els recursos que les diferents administracions aporten per crear cultura i fer-la arribar a tot el territori.

És a dir: no volem pocs dies de teatre ple i molts dies de teatre tancat, sinó molts dies de programació i oportunitat d'exhibició per a tothom.

Article editorial publicat a la revista Entreacte 159 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

Fa poques setmanes, ens hem assabentat de la suspensió de la gravació de la sèrie ZOO, que TV3 emetia inicialment amb una periodicitat de dos capítols per setmana, segons una fórmula que la nostra televisió ja ha experimentat en altres ocasions.

El plantejament inicial del projecte, mostrava clarament la voluntat d'oferir als espectadors una producció dramàtica de gran qualitat, de llarga durada i amb la solvència i serietat que una aposta d'aquest tipus comporta, en principi, en una televisió pública.

Els contractes dels intèrprets eren per obra determinada, amb data de finalització prevista per a finals de juny de 2008.

Les condicions de gravació els primers mesos, pel que en sabem, van ser duríssimes pels actors i les actrius que tenien un personatge més protagonista: els horaris de citació als estudis, jornades horàries molt intenses; gran nombre de seqüències a gravar en una sola jornada… saltant de capítol, vestuari i caracterització (per allò dels decorats i les localitzacions); falta física de temps per compaginar els horaris diaris amb l'estudi de les seqüències de l'endemà i les necessàries hores de descans…

També els actors amb trames més secundàries van sentir la intensa pressió de les gravacions: el fet d'emetre dos capítols a la setmana i d'estar gravant al mateix temps que s'emeten, comporta un ritme frenètic per a tothom… però sobretot per als intèrprets; els equips tècnics (càmeres, vestuari, llums…) poden fer torns amb diferents treballadors, els guionistes també poden treballar en equip o en etapes de desenvolupament del guió. Però els actors i les actrius són insubstituïbles davant la càmera.

Tanmateix, ningú no va escamotejar el compromís adquirit, el sentit de la responsabilitat, l'entusiasme o la voluntat per tirar endavant una feina comuna que se sap recolzada per una televisió pública i que ofereix, a més, expectatives d'estabilitat.

Però vet aquí que els resultats de l'audiència no van ser els que s'esperava en un principi. A finals de febrer, sense buscar alternatives argumentals que corregissin els possibles dèficits d'audiència, Televisió de Catalunya va comunicar als actors i actrius que possiblement la gravació de la sèrie no aniria més enllà de fi nals de maig. Decepció en l'elenc artístic per la retallada del temps de contracte; però immediatament arremangada i mans a la feina: “la teva” és “la nostra”..!

Poc després del dia 9 de març, els productors de la sèrie comuniquen a l'equip artístic que la gravació no anirà més enllà del capítol número 29.

Televisió de Catalunya encarrega a la Productora que els guionistes tanquin les trames argumentals; els guionistes i muntadors fan una feina de puzle per ajustar, eliminar i reconvertir seqüències que els actors havien interpretat fins a la data amb un altre sentit o horitzó dramàtic; es precipiten o canvien línies argumentals i la sèrie ha finalitzat sense cap trasbals aparent.

Com a Sindicat ens plantegem si aquests fets, que des d'un punt de vista estrictament de gestió d'empresa podrien ser fins i tot raonables, només haurien de produir-se en el si del mercat competitiu de les televisions privades.

Pensem si una televisió pública hauria de tenir compromisos més seriosos amb les seves audiències i si la seva responsabilitat hauria d'anar més enllà dels ingressos, els anunciants i les regles de mercat comunes.

Observem també si la televisió pública hauria de vetllar especialment per la programació cultural i per aquells que per a ella treballen.

Malauradament la realitat que se'ns presenta difumina les línies que marquen la separació entre el nostre sector públic i el privat.

Però aquesta precipitació i desconcert generat no creiem que modifiqui res: els contractes es resoldran de manera legal i televisió de Catalunya emetrà una altra sèrie dramàtica, que probablement serà produïda per la mateixa Productora (o per una altra) i escrita pels mateixos guionistes.

El que sí pretenem és canviar el tractament que han rebut els treballadors de la cultura, treballadors que sempre resulten afectats per les directrius encertades o no d'una televisió pública que, fi ns el moment, sempre havia tractat i considerat a l'actor com a peça clau de les seves produccions i que fins al moment sempre havia tingut present la vulnerabilitat i la inestabilitat que la feina d'actor comporta.