“Avui dia resta massa poca transgressió a l'àmbit de la creació”, afirma l'Albert Boadella amb tota la raó. Ell sí ho pot afi rmar, és l'únic que ho ha fet de debò en els darrers temps a Catalunya ja què transgredir no és l'eixelebrat i nihilista épater le bourgeois de certs directors d'escena contemporanis que patim tots, no és destrossar una obra dramàtica o una òpera sense cap altra fi que senzillament destrossarla, no és aprofi tar-se de la feina d'un dramaturg o compositor per tal de servir-nos-la gairebé irreconeixible però amb el geni de torn  emplenant-se les butxaques. En absolut. Transgredir, segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, és “violar, desobeir una llei, un precepte, una ordre, etc.” L'Albert Boadella, joglar dels albors de la moderna democràcia espanyola, transgredí i esparverà militars i censors franquistes amb La torna, la qual cosa el portà a la presó, féu el mateix amb l'Església amb el seu càustic Teledeum i molestà sobremanera al Molt Honorable President Pujol amb la seva magnífi ca Ubú President i la consegüent renúncia a les subvencions de Cultura de la Generalitat. Simultàniament a l'esdevenir artístic d'en Boadella, la majoria dels companys de professió que no es quedaren pel camí apostaren pels diners fàcils i la integració en el que esdevindria el feudalitzant sistema teatral i cultural que avui ‘gaudim'. Si qualsevol es pot dir transgressor no és cap altre que en Boadella. Transgressor i bufó alhora, com ell mateix es va anomenar amb encert a les seves memòries, ja què hi ha dues classes de bufons: ell i la resta, “els bufons del seu senyor”, com els anomenà Passolini. Fa poc en Boadella denunciava, a l'igual que ho féu Passolini abans de ser occit, que “Europa ha aconseguit convertir els seus artistes en funcionaris gràcies a les subvencions de l'Estat, i els artistes han reaccionat amb un tribut de vassallatge”. I hi afegia la retòrica qüestió: “No és aquesta una forma de censura com qualsevol altra?” En el cas de l'Albert ser bufó no significa entretenir i fer riure la cort, més aviat em recorda la refl exió sobre l'ofici de bufó que fa el personatge de RIGOLETTO a la verdiana òpera que porta el seu nom, tot comparant-se amb el temible assassí a sou SPARAFUCILE, trobant una sorprenent analogia entre ambdós oficis: “Pari siamo! Io la lingua, egli ha il pugnale; l'uomo son io che ride, ei quel che spegne!” (Som iguals! Jo la llengua, ell té el punyal; l'home que riu sóc jo, ell aquell que occeix). En Boadella sempre ha tingut un punyal per llengua, sempre ha estat el SPARAFUCILE dels escenaris i això hi ha uns quants que ni li perdonen ni li perdonaran mai. Especialment el posicionar-se en contra d'un nacionalisme que ha fet Catalunya més petita en comptes de més gran, una Catalunya que tractant d'ésser el Quebec més aviat fa un sospitós ferum a la Romania de Ceauşescu. L'Albert, no fa gaire, va avarar simbòlicament una nau per marxar de Catalunya, nau que ha posat al paire als Teatros del Canal, projecte cultural estrella de la Comunidad de Madrid, que torna a donar-nos, agradi o no, una lliçó sobre democràcia i llibertat a les institucions culturals, contractant un professional amb un perfi l que indica clarament que no podran controlar ni artísticament ni ideològica: “M'imagino que si Esperanza Aguirre ha insistit tant perquè acceptés és perquè suposa que jo sóc algú que no accepta segons quines coses. Esperanza Aguirre ja sap com les gasto”. En Boadella ja va dir en el moment de la seva partença simbòlica: “No tornaré a actuar a Catalunya, perquè aquí existeix un problema de llibertat”. És lloable que al final d'una llarga i sòlida trajectòria, verament independent, s'arrisqui amb un projecte de tal magnitud: “Si no cregués que puc arribar a fer un teatre públic diferent del que jo mateix he criticat sempre, no m'hauria abocat a acceptar el càrrec. I crec que sí puc. La veritat és que, en el fons, hi ha una petita escletxa de vanitat”. Vanitat? Potser sí, potser no, el que sí és ben cert és que en Boadella, a l'igual que el ghelderodesc FOLIAL, s'ha convertit, per mèrits propis, en un envejable i envejat mestre de bufons. L'atribut de la follia mai no s'havia valorat gaire fins que l'ha portat ell. Doncs ésser bufó és quelcom de molt seriós. ❚

Article publicat a la revista Entreacte 163 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)

El proppassat mes de juliol l'enotícies recollia que l'exdiputat al Congrés d'ERC Joan Puig, ‘l'heroi' de l'estiu balear carnet de diputat en boca (ho recorden?), va carregar contra la soprano Montserrat Caballé, ja què va cometre dos ‘crims' inadmissibles: adherir-se al Manifiesto por la lengua común i declarar-se espanyola “de pura cepa” al rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (el darrer dels molts que ja ha rebut d'Universitats de tot el món, des de Mèxic fins a Moscou). Puig, en una entrada al seu bloc, afirmava, amb la ineluctable arrogància i l'autoritarisme que esdevenen de la manca de cultura i de coneixement, que “difícilment podré llegir un llibre de Vargas Llosa o escoltar Montserrat Caballé o veure una obra de teatre d'Albert Boadella si el que han signat és una clara mentida, una autentica infàmia; si menteixen amb el Manifiesto, com poden ésser creïbles com a creadors?”. Continua: “Jo dic prou, no els necessitem, tots aquest personatges, formen part d'una llista d'indesitjables, de mentiders, de generadors de conflictes, cal  denunciar-ho, tenim la raó i ells ho saben”.

Deia el dramaturg i polític alemany August Von Kotzebue (1761-1819) que “cada persona forja la seva pròpia grandesa; els nans romandran nans malgrat que pugin als Alps”. La Montserrat, d'origen humil, necessità grans esforços per a concloure els seus estudis de cant al  Conservatorio Superior del Liceu. Els inicis de la seva carrera foren també difícils fins que va ser contractada per la companyia de l'Òpera de Basilea entre 1957 i 1959, on per cert va coincidir amb una de les altres grans sopranos internacionals catalanes i magnífica mestra de cant, l'Enriqueta Tarrés, injustament oblidada, on eren respectuosament conegudes com les dues dives. Després la Montserrat va actuar a diversos teatres d'òpera com el de Bremen i el Liceu fins que el 1965 al Carneggie Hall va substituir Marilyn Horne a la Lucrezia Borgia de Donizetti: la seva actuació va ser recompensada amb vint-i-cinc minuts d'aplaudiments i un dels crítics més important de Nova York va escriure “Callas+Tebaldi=Caballé”. A partir d'aquell moment, la Montserrat ha forjat actuació rere actuació la seva grandesa, tota sola, amb un amplíssim repertori que supera els cent trenta títols. Però la seva grandesa no li ha impedit recordar-se'n de la música i la cultura catalana. Quan el Liceu trontollava als 80's, la Montserrat feia venir les primeres figures internacionals que tan sols responien a la crida pel fet de poder cantar amb ella. Quan la Montserrat va voler crear a Barcelona, en època convergent, una escola  internacional de cant tenint com a professors als millors cantants, compositors i directors del món, la resposta que va rebre va ser que els professors no eren d'aquí. Cal recordar també que no va ser cap altra que la Montserrat la que va fer més públicament per a la reconstrucció del Liceu després de la crema de 1994. A més, la Montserrat ha cantat en català peces (i fins i tot n'ha enregistrat moltes) com ara El combat del somni de Frederic Mompou amb text de Josep Janés, Cançó d'amor i de guerra de Rafael Martínez Valls amb text de Lluis Capdevila i Víctor Mora, moltes cançons d'Eduard Toldrà amb textos de Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Tomàs Garcés, Joan Salvat-Papasseït, o del mestre Miquel Ortega Testament amb text de Joan Teixidor i Tarda d'estiu amb text de Josep Carner, així com nombroses obres de compositors catalans entre els que trobem Lleonard Balada, Xavier Montsalvatge, Salvador Pueyo, Amadeu Vives, Enric Morera i un llarg etcètera. Si la Montserrat pensa que és catalana i espanyola alhora i ho manifesta públicament, per quins set-sous els ‘talibans' que volen portar Catalunya de nou al feudalisme (per tal de viure ells com senyors i la resta com obedients esclaus) li han de retreure, quan ha fet ella molt més per Catalunya que la majoria de polítics incultes i sòmines que avui governen? La Montserrat, des del seu esdevenidor vital que l'ha portada a viatjar per tot el món, ha entès clarament que la riquesa de tenir dues llengües i dues cultures pròpies és quelcom que no es compra amb diners. Qui són ells per anatematitzar la Caballé o qualsevol altri que s'expressi lliurament en un estat de dret? Però el pitjor de tot plegat és que són ells i no la gent que critiquen i anatematitzen qui han precipitat Catalunya a un provincianisme lamentable i Barcelona a una caricatura cultural. La Montserrat, catalana i espanyola alhora però, sobretot, universal, com l'art, que mai no hauria de tenir fronteres, especialment quan són tan petites.

Començava la columna preguntant qui no necessita la Montserrat Caballé. La resposta, penso, és diàfana: els talibans, els reaccionaris, els incults, els no educats en la sensibilitat musical i artística, els autòcrates i els filofeixistes, doncs són aquests i no altres els que no necessitem. La resta, cada dia que passa, agraïm les nits de glòria que la Montserrat ens ha regalat amb la seva veu única i el seu cant prodigiós. I malgrat que certs personatges del tot indesitjables pugin al Canigó o al Matagalls no podran forjar ni tan sols el primer pas del camí de la grandesa que la Montserrat s'ha fet tota sola al llarg de més de cinquanta anys de carrera ininterrompuda als teatres d'òpera més importants del món, mentre que la majoria de primeres figures del molt competitiu món de la lírica no acostumen a ser-ho més de quinze ó vint anys. I és que els nostres governants només tenen en comú amb Beethoven la sordesa. ❚

Article publicat a la revista Entreacte 161 editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)